Cinc dies d’aventura, nous amics – I un aprenentatge immens.
El primer dia, tenint bona condició, vaig caminar una mica més que una etapa. Em sentia fort i amb ànims. Llavors, el meu ego, el meu orgull em va empènyer a fer una mica més i arribar com un heroi a Burgos amb la seva bella catedral. Vaig arribar amb les meves darreres forces, clarament exhaurit, però amb ganes d’una dutxa freda i un bon sopar.
A les hores, la vida em va donar una petita lliçó: per alguna raó, Burgos estava complet: naturalment l’alberg municipal, però també qualsevol altre allotjament medianament assequible. Sense gaires forces, em vaig arrossegar fins al proper poble, Tardajos, a 10 km.
Ja a la foscor, vaig arribar sense poder donar cap més pas. Pitjor encara, el meu genoll esquerre feia un mal terrible. Gairebé no vaig poder pujar les escales al dormitori, i al proper matí, no hi va haver manera de baixar. Havia de pensar seriosament d’abandonar el Camino i tornar a casa. De totes maneres, quina és la gràcia de córrer camins polsegosos i empassar-se quilòmetre rere quilòmetre en una calor asfixiant?
Llavors, vaig recordar perquè de fet hi era aquí: per deixar-me sorprendre pels moments especials, trobant-me de sobte una petita capella encantada en mig d’un petit poble, olorant el matí i sentint el frec de la seva fresca a la pell en les hores abans que sortís el sol. I em vaig adonar que volia continuar, no per fer escales, sinó per aquests moments preciosos i únics. Però, el meu genoll també m’estava parlant – i de manera molt seriosa…
Vaig decidir continuar, fent un petit pas rere l’altre, parant-me cada deu passos, descansant cada 100 metres – i tots aquells que havia avançat amb orgull el dia abans, passaven de llarg, mirant-me amb pena.
Vaig acceptar aquest nou ritme. De fet, no hi tenia cap opció. I dins d’aquesta mancança d’opcions, de cop i volta em vaig sentir increïblement lliure. El meu ego, el que havia de fer etapes llargues, havia de callar. Em parava en ermites precioses, perdia el temps descansant en oasis miraculosament verds en mig del no-res, esmorzava copiosament en petits pobles, parlant amb estranys que mai més tornaria a veure – i de fet guanyant tot aquest temps per a mi.
I em vaig adonar que hi ha un ritme de vida del qual ni tan sols havia somniat, una manera de moure’m amb el temps que significa autèntica llibertat.