Pensaments

Podem recordar una vegada més que la vida és percepció. Que som nosaltres dins la vida, percebent en el moment tota la realitat. No hi ha cap JO. Només existeix el JO FORMANT PART DE LA VIDA, del món, de la realitat. Som nosaltres qui percebem la vida amb tot el cos, amb la nostra pell, amb els nostres nervis.

Quan sento molta tristesa, vull desaparèixer. No sé què fer amb la tristesa. No sé si sóc jo, si és el lloc que és trist. Solament sento, que alguna cosa m’envaeix i es posa sobre la meva ànima com un mantell pesat.

Vull desaparèixer, i deixo de respirar, i em poso frenèticament a intentar entendre el que passa, perquè necessito solucionar-ho.

El meu cos es compon d’àtoms prestats. Els ingereixo o inhalo, i passen a formar part del meu cos, fins que són rebutjats.
És a dir, que el meu cos és prestat.

Associem la frustració amb el fracàs, amb la pèrdua, amb el patiment. Per tant, és alguna cosa que hem d’evitar costi el que costi. I ens perdem en tot tipus de distraccions que ens allunyen de les nostres metes.

Patim quan intentem ser diferents al que som. Una vegada acceptem que som com som, amb les nostres febleses i limitacions, una vegada que deixem de lluitar per ser diferents (millors, més fortes, més intel·ligents, creatius, poderosos, etc.), tenim tota la nostra energia genuïna a la nostra disposició. I només llavors podem donar el millor de nosaltres.

Totes i cadascuna de les nostres febleses comprenen una immensa quantitat d’energia. L’experimentem com a feblesa, perquè no estem preparats per estar amb aquesta energia.

A tot el que veiem li posem un filtre emocional: Veiem una casa, un cotxe, una persona, sigui el que sigui, i automàticament fem associacions…