Quan sento molta tristesa, vull desaparèixer. No sé què fer amb la tristesa. No sé si sóc jo, si és el lloc que és trist. Solament sento, que alguna cosa m’envaeix i es posa sobre la meva ànima com un mantell pesat.

Vull desaparèixer, i deixo de respirar, i em poso frenèticament a intentar entendre el que passa, perquè necessito solucionar-ho.

I cada vegada em sento més trist i més impotent. Vull allunyar allò que m’envaeix, amb tota la meva ànima.

I, no obstant això, succeeix. Aquí i ara. Què és? – No ho sé. Porto anys intentant esbrinar-ho. Al final, sucumbeixo a alguna distracció temptadora, i aconsegueixo oblidar-me per una estona d’aquest mantell de tristesa i impotència.

Però torna. Sense remei.

Avui he intentat no evitar-ho. No fugir-ho. No pensar-ho. No entendre-ho. He intentat obrir-me amb tota la meva ànima a aquest mantell, a aquesta sensació indescriptible. No ha estat fàcil. La meva ment trobava una vegada i una altra alguna raó per la qual havia d’ocupar-se per alguna cosa que no estava al meu abast però semblava ser important.

Però donada la meva intenció d’obrir-me a aquesta sensació de tristesa, aconseguia una vegada i una altra tornar a quedar-me una estona amb aquesta sensació de tristesa, sense rebutjar-la, sense voler solucionar-la…

No s’ha transformat en una sensació agradable. La tristesa no s’ha anat.

Però he deixat de sentir-me impotent.

I he deixat de perdre el temps amb tot allò que em distreu dels meus objectius reals.