Wähntest du etwa,
Ich sollte das Leben hassen
In Wüsten fliehn,
Weil nicht alle Blütenträume reiften?

(J.W. Goethe, Prometheus)

Vas creure tal vegada
que havia d’odiar la vida
i fugir als deserts
perquè no van madurar tots els somnis?

Un dels assots de la nostra societat actual és no saber/poder gestionar la frustració. Vivim amb la possibilitat de satisfer gairebé instantàniament qualsevol necessitat, qualsevol incomoditat, fins i tot qualsevol desig. Tenim accés directe a tota la informació que volem, a llibres, videos, música, entreteniment, fins i tot a sexe.

I per si no fos poc, intentem que els nostres fills no hagin de patir manques de cap tipus, proporcionant-los tot i més del que necessiten.

Som una societat anti-frustració. Fem tot per evitar la frustració.

Associem la frustració amb el fracàs, amb la pèrdua, amb el patiment. Per tant, és alguna cosa que hem d’evitar costi el que costi. I ens perdem en tot tipus de distraccions que ens allunyen de les nostres metes.

Perquè… per què ens frustrem? Ens frustrem quan volem alguna cosa i no ho aconseguim. Com més ho volem, més ens frustrem. Més dol el no aconseguir-ho. I llavors, quan sentim la frustració, què solem fer? Tapar-la. Dir que no era tan important (traïció directa cap al que volíem), o desviem la nostra atenció cap a una altra cosa (traïció indirecta (però igual de nociva) cap al que volíem).

Aprendre a gestionar la frustració és un treball d’atenció i consciència (i voluntat). Comença per adonar-nos que quan desviem la nostra atenció (d’una manera o una altra), ens estem enganyant a nosaltres mateixos. Comencem a viure en la mentida. Ens diem que el que volíem no és tan important. Devaluem la nostra voluntat. I amb això ens devaluem a nosaltres mateixos.

Per sort, el nostre cos és més llest que la nostra ment. I quan ens enganyem a nosaltres mateixos, se sent incòmode.

Això té un costat dolent i un altre de bo, i els dos són el mateix vist des d’un altre punt de vista: Des del punt de vista “dolent“, quan el cos nota que s’està enganyant, s’estressa, i crea més frustració, la qual cosa pot portar a un cercle viciós. Però exactament aquesta frustració augmentada també ens pot portar a despertar-nos, a adonar-nos que estem anant pel camí equivocat.

I només llavors, quan despertem amb aquesta sensació inaguantable de viure en la mentida, d’estar sabotejant-nos a nosaltres mateixos, podem decidir de deixar de fer-ho.

El primer pas consisteix a deixar de veure/entendre/percebre la frustració com alguna cosa dolenta. Consisteix a notar la sensació “de desgrat“ que sentim quan ens falta alguna cosa, com alguna cosa merament física: un nerviosisme, un neguit en tot cas, una intranquil·litat. I immediatament decidir no intentar aplacar-la, solucionar-la, fer-la callar, sinó tot el contrari: quedar-nos amb ella, respirar-la, deixar que “faci el seu treball“. És important no donar-li voltes al capdavant, caure en el drama mental, en el pànic o en el patiment.

L’experiència de la frustració no és nociva. És desagradable, sí, però aquesta és precisament la seva funció: Consisteix a mantenir-nos desperts. Consisteix a recordar-nos que NO hem aconseguit el que volíem, i que per tant toca seguir intentant-ho.

Com més aconseguim relaxar-nos amb la frustració (és a dir, si més no lluitem per desfer-nos d’ella), menys ens afecta de manera negativa, menys ens bloqueja, menys ens estressa. I més ens manté en la línia del que volem.

Si realment vull escriure una novel·la, i a la desena pàgina em canso d’escriure, perquè no se en vine al cap la paraula, la manera de dir, la forma d’enllaçar els fils narratius, és a dir, quan m’encaro a una dificultat, necessito tota la meva energia per superar-la. Necessito estar atent, despert, amb tots els meus sentits enfocats en la novel·la, en la història, els personatges. Si prenc la frustració com una empenta extra d’energia, puc resoldre el problema i seguir (la qual cosa és molt reconfortant). Si em deixo portar per la meva animositat cap a la frustració, la meva novel·la s’acaba a la desena pàgina.

Però la frustració no apareix només quan realitzem projectes “grans“, quan realitzem els nostres somnis o el sentit de la nostra vida. Apareix moltes vegades en situacions insignificants, i freqüentment ens danyen més, si cap, allí, que en les “grans“ ocasions. Quan havent sopat estic cansat i voldria anar a dormir, però sento aquesta sensació de que “encara falta alguna cosa“, quan sento la insatisfacció que el dia no m’ha donat tot el que necessito, en comptes d’anar-me a dormir (i satisfer una necessitat genuïna), em poso a veure la tele, a surfear per Internet, a beure alguna cosa, a xatejar… en definitiva, a perdre el temps fent coses que no són realment importants per a mi. La qual cosa, al final, és més frustrant encara.

Per tant, i per tornar a com gestionar  la frustració:

El primer pas consisteix a adonar-nos si estem evitant sentir-nos frustrats.

El segon pas consisteix a notar com es manifesta la frustració. No fa falta explicar-la molt o ser molt exacte en la seva descripció. És suficient notar aquest “desgrat“.

El tercer pas consisteix a estar completament d’acord a notar aquesta sensació desagradable, sense voler desfer-la, trencar-la, apagar-la, entendre-la, solucionar-la, etc. Es tracta de tenir la curiositat de veure què passa, si en comptes d’intentar desfer-nos d’ella, ens mantenim amb ella – i amb el tema que ens ha frustrat. Es tracta de mantenir-nos al moment, en l’aquí i ara, i percebre l’aquí i ara. El pitjor, en tot cas, seran les sensacions internes. I si ho mirem bé, no tenen molta transcendència.

Ajuda recordar que tenim sempre l’opció de tornar a enganyar-nos i a viure en la mentida. Podem triar. Som senyors de les nostres vides.

Finalment, si ens quedem una bona estona notant aquesta sensació (sense donar-li nom, sense pensar-la, sense arreglar-la mentalment), podrem prosseguir amb la nostra intenció inicial.