Quan el teu benestar depèn d’uns altres, estàs venut

Moltes vegades ens fiquem nosaltres solets en el moll d’esperar que una altra persona ens doni el benestar que no ens veiem capaços de trobar per nosaltres mateixos: Busquem afecte, estima, atenció.

Intento que una altra persona m’ompli amb allò que em falta. Si tinc la sensació de solitud, intento que l’altra persona em llevi aquesta solitud, que em recomforti amb la seva presència, amb el seu tacte. Si em sento buit, que l’altra persona em doni sentit. Si em sento trist, que l’altra persona em doni alegria. Espero que l’altra persona em supleixi la manca amb la qual camino per la vida.

Per aconseguir això, estic disposat a lliurar-ho tot: El meu temps, la meva llibertat, la meva energia, els meus somnis.

Òbviament, l’altra persona, a part de no poder complir amb tan altes expectatives, s’atabala amb tal dependència – tret que tingui manques similars, i es complementin. En qual cas la interdependència és mútua, i cadascun s’abandona a l’altre.

Això ho fem de manera automàtica, sense tenir si més no consciencia de la mancança.

Seria, doncs, interessant, començar a investigar aquesta mancança. No em refereixo només a posar-li un nom (“em sento sol, o buit, o que no valc“), sinó a realment experimentar com és aquesta mancança en el cos: Què és el que crea malestar, nerviosisme, què és el que ens incomoda.

El segon pas consistiria a començar a dedicar-li temps a tal sensació (en comptes d’automàticament voler desfer-nos d’ella – perquè, si existeix, per alguna cosa serà, encara que no tinguem ni la més remota idea de per què). Dedicar-li temps vol dir observar-la amb curiositat, atrevir-nos a “donar-li espai“, a lliurar-nos a tan estranya experiència – sense creure’ns tot allò horrible que la nostra ment produeix quan percep tals sensacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*